Quan les excuses determinen les nostres creences

Un dia més has plegat tard.  Arribes a casa cansat, preguntant-te una vegada més, per què avui tampoc no has estat capaç de plegar a l’hora que tocava.  De ben segur que et serà senzill, una vegada més, donar-te alguna de les respostes habituals: que si el jefe, que si aquell client, que si no tenia tot l’equip, que si tal imprevist, que si la feina no s’acaba mai, que si tothom plega tard i jo no seré menys, etc.  Solen ser raons, velles raons, que ja coneixes de fa temps.  I, tot i que sí, que tenen un fonament real perquè objectivament  aquest tipus de coses passen, una part de tu sap que aquestes raons no justifiquen el fet que acabis plegant tard un dia sí i l’altre també.

I  probablement també acabes admetent que aquestes raons han acabat convertint-se en excuses.  De fet, amb el pas del temps te n’adones que has acabat essent un especialista en construir aquells relats que necessites sentir per apaivagar la veu de la consciència que intenta advertir-te  que t’estàs enganyant.  Però el temps passa  i les excuses ja no et proporcionen la dosi que calma els teus retrets interiors, cada vegada més contundents.  I si ets dels que en algun moment  vas prendre la determinació d’aturar aquesta dinàmica , segurament el greuge serà doblement punyent perquè no podràs esquivar la mala consciència d’haver trencat, una vegada més, la promesa que et vas fer.

Fins quan deixarem que les nostres excuses condicionin el nostre comportament?

Diuen que l’home és l’animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.  Dues? I dues-centes! I dues mil, si cal; i les que faci falta.  La realitat és que som animals de costums i, com a tals, ens costa de canviar segons quins hàbits.

Però, per què ens passa això?  Doncs més enllà de les explicacions que necessitem escoltar i que ens permeten persistir en comportaments no volguts hi ha una raó principal que ens domina la voluntat.  Es tracta de la por,  por a assumir que ens estem equivocant i por a emprendre les accions necessàries per superar-la i acceptar-ne els seus costos.  Sovint és més fàcil caure en la creença  que no hi podem fer res, creença que ajuda a evitar sentir la responsabilitat o la culpabilitat de no fer-hi res.

Quan el nostre comportament no és el desitjat o ho admetem o ens expliquem històries per creure que no tenim alternativa.  I si ho admetem hem de decidir si fem alguna cosa o no per evitar-ho, tenint en compte que, en ambdós casos, existirà un cost a assumir.

Així, arribats a aquest punt, és necessari que obris un diàleg honest amb tu mateix i et formulis el tipus de pregunta que faci aflorar les veritables respostes que de ben segur apunten en direcció contrària a on t’empenyen les excuses.

10 preguntes per trencar excuses:

  1. Quant temps penso estar preguntant-me i responent-me el mateix?
  2. Quins seran els costos de seguir igual?
  3. Quantes excuses més hauré d’elaborar per resistir-me al canvi?
  4. Quins són els temors que m’impedeixen assumir el que realment m’està passant?
  5. Què és el que hauria de fer per eliminar aquestes pors?
  6. Quin tipus d’ajuda puc necessitar per aconseguir-ho?
  7. Quins seran els beneficis per a mi i per la gent que m’envolta si aposto pel canvi?
  8. En quina persona em convertiré?
  9. Quin és el primer pas que puc fer?
  10. Quan m’hi posaré?